EL JURAT:

El jurat de la primera edició del Premi Bagaleu de Novel·la Curta de Ficció Climàtica està format per les següents persones:

---

Sobre la ficció climàtica, els punks i els falsos miralls

Per celebrar que només falten sis mesos per al termini de la convocatòria del Premi Bagaleu, volem iniciar una sèrie de posts sobre temes que hi són relacionats. En aquest primer post volem revisar alguns termes que apareixen a les bases. Parlarem de ficció climàtica, de solarpunk, de hopepunk, i de la utilitat que tenen tant les utopies com les distopies a l’hora de bastir una narració. 

Què és la ficció climàtica?

És aquella ficció que retrata les conseqüències del canvi climàtic. És a dir, es tracta d’una història que es desenvolupa en un món on aquest hi ha fet estralls, podent focalitzar en diferents àrees: la manca d’aigua, la pèrdua de biodiversitat, les onades mortals de calor, la pujada dels nivells del mar, l’augment de fenòmens meteorològics extrems, les migracions i refugiats climàtics, etc. 

Megaincendis provocats per l’augment de temperatures. Imatge de Rawpixel

Aquest subgènere és molt conegut en literatura de llengua anglesa: bons exemples son El ministeri del Futur, de Kim Stanley Robinson, o Camp Zero, de Michelle Min Sterling però en català també en podem trobar referents com L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel, La muntanya líquida, de Mercè Falcó, Solastàlgia, d’Ada Castells o La Caiguda, de Mariona Bessa. 

Per les seves característiques, la ficció climàtica sol ser fosca, des de distòpica fins a postapocalíptica. Aquesta foscor pot portar a la desesperança i la paràlisi, i creiem que només la possibilitat de canvi impulsa a actuar. Per això afavorirem les obres que deixin entrar escletxes d’esperança: adaptacions al medi, capacitat de supervivència, solucions creatives… Creiem en la força de la imaginació per crear noves realitats, i volem emprar-la per a construir un futur millor. Així ho fan subgèneres del fantàstic com el solarpunk o el hopepunk. 

Solar… què?

El solarpunk és un moviment global del segle XXI que inclou literatura, il·lustració, disseny i fins i tot una forma de vida. Altament estètic, el solarpunk seria l’altra cara de la moneda de la ficció climàtica. Un futur on l’ésser humà empra la tecnologia per conviure amb la natura, creant un equilibri que beneficia tothom. En paraules de Giulia Abbate, fundadora del moviment a Itàlia, «Solarpunk és l’herba salvatge que creix entre les esquerdes del capitalisme.» 

Una antiga plataforma petrolera reconvertida en una comunitat. Imatge de Commando Jugendstal.

Al cartell del Premi Bagaleu, il·lustrat per Jordi Planellas, podem veure-hi elements de solarpunk en els camps que han aconseguit sobreviure a la sequera gràcies als drons i bots que se’n cuiden, o bé en la convivència entre dona i bagaleu. També serien exemples de solarpunk una comunitat que ha creat simbiosi amb un bosc, o una altra que ha aconseguit viure sota l’aigua respectant i regenerant el medi marí. 

Algunes obres de referència son l’antologia Sunvault, Pacific Edge de Kim Stanley Robinson, o la precursora Ecotopia, d’Ernest Callenbach. 

D’altra banda, La paràbola del sembrador, d’Octavia Butler, seria bon un exemple d’híbrid entre ficció climàtica i solarpunk. 

I el hopepunk?

Aquest subgènere de la ciència-ficció va néixer com a oposició al grimdark, que emfatitza els defectes de la naturalesa humana, en especial la crueltat (per exemple, a Joc de Trons). El hopepunk defensa que, malgrat els reptes que enfrontarà la humanitat en el futur, encara podem tenir esperança. Defensa que  el l’amabilitat, l’empatia o la resposta comunitària als reptes serán més forts que els nostres defectes, i ens permetran tirar endavant en circumstàncies complicades, però on la vida i la felicitat encara hi son possibles. En ciència-ficció, el principal referent de hopepunk és Becky Chambers, (el més recent, Aprendre, si tenim sort), però també hi podem trobar obres d’especulació subtil com L’home dels ulls compostos, de Wu Ming Yi, o de fantasia, com Ortiga i Os, de T.Kingfisher. 

Utopies vs distopies

El que busquem és fugir de la classificació dicotòmica entre utopia i distopia. Les utopies, retrats de societats idíl·liques, tenen un gran interès filosòfic i creen nous imaginaris, però solen posar difícil la generació de conflicte, que és la que farà avançar l’acció i donarà un afegit d’interès a la història. 

L’utopia com a final feliç. Imatge de Damian Krzywonos.

Una autora capaç de crear utopies atractives és Ursula K. LeGuin, amb obres com Els desposseïts o El nom del món és bosc. És clar que Els desposseïts descriu una societat utòpica però imperfecta, i a El nom del món és bosc, la utopia és malmesa per  la intervenció humana. Això no és casualitat: per tal de resultar interessant, una utopia no pot ser-ho del tot. Un bon exemple en la nostra llengua és l’antologia Barcelona 2059: partint d’una societat utòpica compartida, Neo Icària, diversos autors han creat narracions que s’allunyen de l’idíl·lic fins a fregar la distopia. 

De distopies, de fet, n’hem vist una explosió recentment. Dos bons exemples en català son L’intacte, de David Toses, i Espai en blanc, de Pau Planas.  I és que aquest subgènere conté tots els elements que faciliten una narració atractiva: conflicte, antagonistes, obstacles. Però també pot alimentar un pessimisme on ens convencem que no hi ha esperança ni possibilitat de canvi. 

L’heroi contra el sistema. Imatge de MHoltsmeier.

La pròpia Ursula K LeGuin, que d’això en sabia molt, explicava que, a l’edat mitjana, un món sense l’autoritat divina dels reis era impensable. Van caldre algunes revolucions, però finalment allò es va acabar. D’igual manera, ara mateix se’ns fa impossible un món sense el capitalisme de la vigilància, de l’espoli i el creixement desaforat. Sembla que no podem imaginar altres realitats i per tant no les podem recrear. 

Però, i si poguéssim? I si poguéssim anar esquerdant aquest mirall que ens diu que el futur serà com el present, i deixar que s’hi escolin altres possibilitats? 

Per això, al Premi Bagaleu no busquem utopies ni tampoc distopies. Creiem que la realitat és més complexa i que les nostres històries també ho haurien de ser. Sabem que el futur és fosc, i que està en les nostres mans posar-hi llum. 

T’animes a imaginar altres realitats?

Tens fins al desembre per a presentar-les al Premi Bagaleu. Bases completes aquí.

---

Efectes del canvi climàtic als Pirineus (1a part)

A l’hora de començar a escriure una novel·la curta de ficció climàtica on Andorra hi tingui un paper rellevant, suposa un repte conèixer els efectes del canvi climàtic en aquest país i el seus voltants. Amb aquest article dividit en dos parts, una publicada ara i la següent a l’agost, volem donar-ne algunes pinzellades que poden servir per crear el vostre worldbuilding i estimular la vostra creativitat.  

Avui ens centrarem en els impactes sobre el clima, la fauna, la flora, els boscos, els estanys i torberes i els recursos hídrics. La informació està extreta de l’informe “El canvi climàtic als Pirineus”, fet per l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC) el 2018. És el més actual i complet i, si voleu aprofundir sobre qualsevol dels temes tractats, us el recomanem tant com el seu resum executiu. 

1. Clima i variabilitat als Pirineus

Les projeccions futures del clima a aquesta zona mostren un augment progressiu de temperatures al llarg del segle XXI, més ràpid als escenaris més emissius. Així, podem esperar a finals de segle un augment de la temperatura mínima entre 1,6 i 6 ºC, i de la màxima entre 1,9 i 7,1ºC. L’ascens més significatiu serà a l’estiu, seguit de la primavera, amb increments més moderats a la tardor i a l’hivern. 

L’escalfament provocarà una disminució del gruix de la neu, així com del temps que aquesta cobrirà el terra. Quant a les precipitacions, s’espera que variïn respecte els patrons actuals (més pluges torrencials i períodes sense pluja), però no està clar si hi haurà canvis a nivell total anual. 

2. L’impacte del canvi climàtic en la fauna dels Pirineus

Els ecosistemes muntanyosos són particularment sensibles i vulnerables al canvi climàtic i son hàbitat d’una fauna molt específica o endèmica. És altament probable que l’acció conjunta del canvi climàtic i la pèrdua d’hàbitat per canvis en l’ús del sòl siguin les causes principals en la pèrdua de biodiversitat i extinció d’espècies als Pirineus durant aquest segle. 

Isard, espècie emblemàtica andorrana, és una de les més afectades pel canvi climàtic. Per Pierre Guiton.

Esdeveniments importants en la vida dels animals com la reproducció, la posta, la migració i la letargia estan modificant el seu calendari a causa de l’augment de les temperatures. Espècies migratòries i aquelles la temperatura corporal de les quals depèn de la temperatura ambiental son les més afectades. L’efecte acumulat de modificació de calendaris de diferents espècies podria acabar afectant tots els nivells de la cadena tròfica.

Moltes espècies responen al canvi climàtic desplaçant-se cap a zones més altes a la recerca de les condicions climàtiques adequades per al seu desenvolupament. Aquests desplaçaments poden ser molt negatius en les espècies que es troben als marges de la seva àrea de distribució actual, com és el cas de moltes espècies de muntanya. 

Algunes àrees protegides, que fins ara es trobaven interconnectades a través de corredors naturals o artificials, és probable que resultin aïllades per a certes espècies que no tolerin les noves condicions climàtiques dels corredors. El desplaçament d’animals a la recerca de condicions climàtiques idònies pot dur-los cap a zones fora de les àrees protegides, la qual cosa n’augmenta la seva vulnerabilitat.

La marmota és una de les espècies més afectades per la pèrdua de corredors ecològics i la reducció d’hàbitat. Imatge de Montiac.

El canvi climàtic podria incrementar el risc d’invasions i d’establiment d’espècies exòtiques als Pirineus, facilitant-ne el transport i el posterior assentament gràcies a l’establiment de condicions climàtiques favorables. Les espècies exòtiques s’adapten millor a les ràpides variacions climàtiques en comparació amb la majoria de les espècies natives. El desplaçament de les espècies natives cap a cotes més altes a causa del canvi climàtic sovint disminueix la competència, la qual cosa proporciona avantatges per a les espècies nouvingudes. 

Algunes de les espècies més afectades pel canvi climàtic son:

– perdiu nival o perdiu blanca: és a la neu on hi troba el seu aliment. Si hi ha menys neu i durant menys temps, sobreviurà i es reproduirà menys. 

– isard: s’alimenta d’espècies vegetals que depenen d’una certa temperatura. L’augment de temperatura fa que se’n trobin menys o en moments que no coincideixen amb els cicles de reproducció dels isards. Per tant, sobreviuen i es reprodueixen menys. 

– marmota: degut a la seva baixa diversitat genètica, en quedar progressivament aïllada en petites àrees restants d’hàbitat adequat, es trobaria amb menys aliments i una variabilitat genètica cada vegada menor, disminuint-ne la capacitat de supervivència.

– almesquera ibèrica: també en risc d’extinció perquè depèn de certes temperatures mitjanes estiuenques i un determinat balanç hídric, i totes dues coses variaran molt. 

– amfibis: són dels grups més vulnerables al canvi climàtic. Especialment afectats el tritó pirinenc, el gripau comú i la granota comuna.

– aus migratòries: arriben abans i marxen més tard. El cucut comú es veu especialment afectat, perquè aquest paràsit de niu troba una dessincronia entre la seva arribada i la dels seus hostes que, en ser migradors de curta distància, avancen la seva arribada primaveral i es reprodueixen abans. Per tant, el cucut, que és migrador de llarga distància, arriba tard a amagar els seus ous entre els dels seus hostes. 

– papallones: son dels insectes més sensibles al canvi de temperatura, i als Pirineus és on en podem trobar més densitat. S’avança la data en què podem veure les primeres papallones. Alhora, la seva distribució es veurà reduïda un 80% a tot Europa. Concretament, Parnassius apollo, Erebia montana i Boloria titània es troben en risc d’extinció degut a factors provocats pel canvi climàtic. En una nota positiva, un 20% de les espècies de papallones es beneficiaria d’un augment de les temperatures.

La Parnassius apollo, en risc d’extinció. Imatge d’Hectonicus.

– insectes pol·linitzadors: també son dels insectes més sensibles al canvi de temperatura. El canvi climàtic disminueix la seva capacitat de pol·linitzar les plantes, amb greus repercussions en els ecosistemes. Concretament, trobarem menys borinots i a cotes més altes. Les abelles perden la capacitat de pol·linitzar les plantes, especialment les variants més especialitzades, perquè es dessincronitza el seu cicle de vida amb la floració de les plantes que pol·linitzen.  

– processionària del pi: aquesta espècie plaga prolifera més i arriba a més altura a causa del canvi climàtic.  L’augment de les temperatures mínimes i la reducció de la pluja en faciliten la reproducció i amplien el seu hàbitat. 

3. Flora

El canvi climàtic està provocant canvis en les diferents etapes de la vida de les plantes, com l’avançament de l’aparició dels primers brots a la primavera o la durada més llarga del període de creixement. 

A les zones més elevades, habitades per espècies adaptades al fred, els canvis de distribució podrien portar a la seva extinció local a causa de la desaparició progressiva de les condicions adequades per al seu desenvolupament. Paradoxalment, la menor cobertura de neu provocada pel canvi climàtic redueix l’efecte aïllant durant l’hivern, i sotmet la flora dels cims a temperatures extremes. 

4. Boscos

El bosc cobreix el 59% dels Pirineus i aporta molts béns i serveis: producció de fusta i altres productes forestals, captació i emmagatzematge de CO2, portecció contra els riscos naturals, un reservori de biodiversitat… Degut a l’augment de les temperatures, el bosc es desplaça cap a cotes més altes a ritme d’una mica més de mig metre per any. 

La productivitat dels boscos es defineix com l’augment del volum de biomassa per hectàrea. El canvi climàtic hi afectarà de manera variada: a les zones dels Pirineus on la disponibilitat d’aigua sigui suficient, aquesta podria augmentar degut a la major concentració de CO2 i durada del període de creixement. Tanmateix, és probable que el nombre més alt d’onades de calor i sequeres previstes per a les pròximes dècades limiti la disponibilitat d’aigua en el sòl, la qual cosa reduiria tant la productivitat com l’estat de salut de molts boscos pirinencs. A les zones on determinades espècies ja es troben en límit de l’àrea de repartiment (el faig, el pi silvestre i l’avet en regió mediterrània, per exemple), ja s’han pogut constatar disminucions de creixement i degradacions.

El faig, una de les espècies que estan degradant-se pel canvi climàtic. Imatge de Montilac.

Els esdeveniments climàtics extrems com la sequera, les pluges extremes i les onades de calor, entre d’altres, influeixen en l’estat de salut dels boscos. Els vint darrers anys s’ha detectat un augment de la pèrdua de fulles i de la mortalitat de les branques de la part superior de les copes dels arbres dels Pirineus. També s’ha observat una incidència de plagues més alta als boscos, que empitjorarà amb l’arribada de plagues exòtiques propiciada per l’augment de temperatures. 

Com més es desenvolupa l’arbre, més carboni emmagatzema (es considera que 1 m3 de fusta consumeix 1 tona de CO2) . Els sòls forestals són particularment importants atès que representen, ells sols, el 57% del CO2 de l’ecosistema forestal. Si l’estat de salut i el creixement dels boscos empitjora, la seva capacitat d’actuar com a embornals de carboni disminueix. 

Un altre paper important del bosc pirinenc és la protecció contra els fenòmens naturals que es troben al massís (allaus de neu, aixaragallaments, riuades torrencials, laves torrencials, caigudes de roques i corriment de terres). És capaç de limitar els desencadenaments (fixació dels sòls mitjançant el sistema radicular i fixació del mantell de neu a la zona d’inici de l’allau) i de reduir-ne els impactes (frenada, canalització o aturada de blocs rocosos o d’allaus en pendent mitjà). Si el bosc disminueix o es debilita, ens podrà protegir menys d’aquests riscos naturals, els efectes dels quals esdevindran més greus.

L’avet, arbre emblemàtic dels Pirineus, està creixent menys pel canvi climàtic. Imatge de Elmoianès.

I què passa amb els incendis? Històricament, els Pirineus no han estat afectats per grans incendis. Tanmateix, l’increment de la temperatura i, sobretot, la major durada i intensitat de les sequeres podrien derivar en un risc més alt que es produeixin grans incendis als Pirineus. En augmentar la disponibilitat del combustible (més fusta seca), els incendis podrien ser més intensos. El major nombre d’anys amb alta freqüència d’onades de calor i sequeres podria augmentar la freqüència d’anys amb alt risc d’incendis, sobretot a l’estiu i la tardor. Per acabar-ho d’adobar, l’abandonament de les activitats agropastorals, que es va produir principalment en el decurs del segle XX, ha dut a un emmatollament de les zones pastorals de mitjana i alta muntanya, augmentant d’aquesta manera la quantitat i la continuïtat del combustible. 

L’augment de la severitat dels incendis tindrà un impacte significatiu sobre l’estructura i la composició de la vegetació, augmentant l’erosió de les conques, el risc d’allaus i de torrents. L’extensió probable dels grans incendis podria donar lloc a una reducció de la superfície forestal i a una homogeneïtzació del paisatge. Això tindrà un efecte negatiu en la biodiversitat, la protecció contra els riscos naturals, la bellesa dels paisatges i el turisme als territoris afectats, tenint en compte la percepció del risc per part dels turistes potencials.

5. Estanys i torberes

Els estanys i torberes d’alta muntanya son elements icònics del paisatge dels Pirineus. Durant mil·lenis han sostingut una complexa biodiversitat i han tingut una funció d’emmagatzematge de carboni, a més de proporcionar recursos hídrics, hàbitats per al pasturatge i, més recentment, recursos per al turisme. Les característiques d’aquests estanys i torberes els fan molt sensibles al canvi climàtic. 

Estany Primer, a Encamp. Imatge de Ferran Llorens.

Als Pirineus s’han inventariat més de mil estanys d’alta muntanya. L’augment de les temperatures provoca l’escalfament directe de l’aigua dels llacs i redueix la durada de la coberta de gel i la capa de neu que els envolta. Les sequeres i el canvi en el règim de les precipitacions podrien modificar la quantitat d’aigua disponible als llacs d’alta muntanya, sobretot a l’estiu i la tardor. 

Les torberes son ecosistemes que es caracteritzen per l’acumulació de matèria orgànica derivada de la vegetació en unes condicions de saturació d’aigua. La majoria de les torberes pirinenques es van generar després de la deglaciació i han continuat acumulant matèria orgànica fins a l’actualitat. Actuen com a filtres de l’aigua, millorant-ne la qualitat a les capçaleres de les conques hidrogràfiques. 

Un altre paper important de les torberes és l’emmagatzematge de carboni, acumulat durant mil·lenis. De fet, son en son els ecosistemes més efectius: les torberes de zones temperades contenen set vegades més carboni per hectàrea que qualsevol altre ecosistema.

Les torberes acumulen CO2 des de fa mil·lenis. Imatge de jolumurcia.

L’augment de les temperatures i la reducció de la seva superfície inundada podria accelerar el procés de descomposició de la torba i, com a conseqüència, incrementar les emissions de CH4 i CO2, principals gasos responsables de l’escalfament global.  Això suposaria que, en lloc de ser “embornals” de CO2 com en l’actualitat, podrien convertir-se’n en “emissors”.

6. Cicle hidrològic i recursos hídrics

Els Pirineus son fonamentals per als recursos hídrics dels territoris del voltant, ja que en les seves capçaleres es genera una part important dels cabals superficials i aigües subterrànies que son utilitzades en les conques de l’Ebre, Adour, Garona, etc. Aquests recursos hídrics son fonamentals per a l’agricultura de regadiu i la producció d’aliments, per a la producció d’energia hidroelèctrica, per a la indústria, i per al proveïment domèstic, no només de les poblacions dels Pirineus, sinó d’un territori molt més ampli que inclou a milions d’habitants i algunes de les concentracions urbanes més importants de la regió. Per tant, qualsevol canvi que afecti al cicle hidrològic dels Pirineus repercutirà sobre un territori i una població molt més amplis. 

Amb l’augment de les temperatures i la disminució de les nevades, l’acumulació de neu per sota dels 1.500 m podria arribar a reduir-se en un 78 % l’últim quart del segle XXI. Un dels impactes d’aquesta reducció seria l’augment dels cabals durant l’hivern, que ja veiem actualment. En canvi, la freqüència i la intensitat més altes de les sequeres estan provocant la disminució dels cabals dels rius a l’estiu i la tardor, ja que l’estiu s’allarga i ocupa part d’aquesta estació. 

A més, el canvi climàtic també podria incidir en la qualitat i la quantitat de les aigües subterrànies, en especial dels aqüífers superficials i poc profunds, disminuint fins a un 20% en la seva recàrrega en algunes zones de la serralada a mitjan segle.

Els rius dels Pirineus tindran menys quantitat i qualitat d’aigua. Imatge de Vicenç Salvador Torres Guerola.

La disminució en la quantitat d’aigua n’empitjora també la qualitat, ja que agumenta la concentració dels seus contaminants. A més, la freqüència i la intensitat majors de riuades podria desembocar en un increment dels contaminants d’origen humà als rius. 

La manca de cabals en determinats trams pot ser especialment greu quan aquests reben els efluents de les plantes de tractament d’aigües residuals (EDAR). En aquests casos (com passa, per exemple, al riu Llobregat) els efluents poden arribar a suposar gairebé el 100% del cabal circulant. 

Un altre factor de risc és, justament, el contrari: l’absència d’EDAR en molts nuclis de població dels Pirineus. Un inadequat dimensionament de les plantes i de l’elecció de les tecnologies, sumat a la crisi econòmica, ha bloquejat en l’última dècada la construcció de moltes EDAR, el que ha provocat que molts municipis pirinencs estiguin abocant les seves aigües residuals sense tractament. La manca d’una adequada depuració en aquests casos provoca serioses alteracions en la qualitat aigües avall.

En el proper article, abordarem el que diu l’informe de l’OPCC sobre l’impacte del canvi climàtic en el turisme, l’agropastoralisme, la producció d’energia i els riscos naturals, així com donarem algunes pinzellades del que s’està fent per a pal·liar-ne els efectes. 

I parlant de canvi climàic, esperem que la calor d’aquest juliol us deixi forces per escriure!

---

Efectes del canvi climàtic al Pirineu, part 2: Impactes

Aquest mes continuem amb la revisió de l’informe de l’Observatori del Pirineu per al Canvi Climàtic (OPCC) de l’any 2018, el més recent i exhaustiu a dia d’avui. Ens centrarem en els impactes del canvi climàtic en el turisme, l’agricultura i la ramaderia, l’energia, i finalment en l’augment de riscos naturals. 

1.Turisme

1.1 Esquí

El turisme d’hivern és la principal font d’ingressos i la força motriu del desenvolupament local en moltes zones dels Pirineus. En el cas d’Andorra, s’estima que el pes del turisme de neu representa al voltant del 15% del PIB, amb un impacte de prop de 450 milions d’euros per temporada (OBSA, 2014).

Imatges com aquesta seran cada cop més freqüents a moltes estacions dels Pirineus. Fotografia de Jacinta Lluch.

En les últimes dècades ha disminuït el nombre de dies esquiables i la línia d’acumulació de la neu ha pujat a cotes superiors. És molt probable que tant el gruix com la superfície de cobertura de la neu continuïn disminuint cada vegada més durant els pròxims decennis i que, per tant, disminueixin la superfície i els dies esquiables per temporada. 

L’augment de les temperatures hivernals afectarà la capacitat de produir neu artificial de forma eficient, fet que implica un increment dels costos de producció i una disminució dels dies idonis per a produir neu artificial. La demanda hídrica destinada a la producció de neu, en un context on hi ha menys aigua disponible degut al canvi climàtic i als canvis d’ús del sòl, pot arribar a esdevenir un motiu de conflicte entre els sectors que necessiten de molta aigua (per exemple: agrari, industrial, ramader, serveis), especialment en algunes subconques dels Pirineus. A més, la producció massiva de neu artificial és possible que alteri la qualitat de l’aigua retornada al medi, que podria tenir presència d’additius. 

Tanmateix, les estacions més resilients (les que es troben a cotes més altes) podrien veure augmentat el nombre dels seus esquiadors, ja que atraurien els de les estacions més vulnerables. De fet, més que una disminució completa del sector dedicat a l’esquí, s’espera que es produirà una redistribució del mercat entre aquelles estacions més vulnerables i les més resilients dels Pirineus.

En aquesta imatge (font: Pons et al., 2015), podem veure l’evolució de la capacitat operativa de les estacions d’esquí dels Pirineus sense producció de neu artificial i amb producció de neu artificial, per a dos horitzons temporals i escenaris futurs diferents (+ 2o C, per als anys 2051-2070, i + 4 oC per al període comprès entre 2071-2100). Podem veure com la majoria de les estacions d’Andorra podran seguir funcionant tant en un escenari d’augment de 2 com de 4 graus.

1.2. Prolongació de l’estació de turisme de muntanya 

El canvi climàtic podria tenir efectes positius en el turisme de muntanya. La prolongació
de l’estació estival, unes temperatures més suaus a la primavera i a la tardor i el descens de les temperatures mínimes, poden fer que un major nombre de persones opti per la muntanya com a destinació turística en detriment d’altres destinacions menys confortables amb altes temperatures, com ara les zones turístiques de sol i platja. 

2. Agricultura i agropastoralisme 

2.1. Agricultura

A. Disminució de la productivitat

En el futur, el canvi climàtic canviarà el tipus d’espècies que es cultiven als Pirineus. Els hiverns seran menys freds i amb menys dies de gelades. Els estius seran més llargs, calorosos i secs. En conseqüència, els cultius de tipus mediterrani (vinya, olivera, cereals…) i els arbres fruiters que necessiten poca aigua seran els que millor s’adaptaran a aquestes condicions. Tanmateix, cal tenir en compte que esdeveniments meteorològics extrems cada vegada més freqüents com les gelades tardanes, les onades de calor i les sequeres podrien revertir part d’aquests efectes positius. De fet, és molt probable que la menor disponibilitat d’aigua, els canvis en el calendari dels cultius i l’increment del risc de danys per esdeveniments climàtics extrems facin que en conjunt disminueixi la productivitat dels cultius.

El cultiu de la vinya és un dels que plantegen més possibilitats d’expansió i, alhora, més reptes a l’alta muntanya. 

En el cas del sector del vi, l’avançament de la floració i de la recol·lecció podria provocar una disminució significativa de la producció en certes àrees. Un dels efectes negatius observats durant les últimes dècades és conseqüència del fet que la maduració primerenca coincideix amb una freqüència cada cop més elevada d’esdeveniments climàtics extrems, com ara les onades de calor i les pluges intenses durant els mesos d’estiu. Aquestes circumstàncies poden afectar el raïm, ja que el fruit absorbeix i perd molta aigua en poc temps, cosa que provoca el trencament de la pell del fruit i fa que la fruita madura es podreixi abans de ser collida. D’altra banda, un augment moderat de la temperatura pot incrementar la productivitat de la vinya, però també pot alterar la qualitat de la collita i les propietats del producte final (el vi tindrà un grau alcohòlic més elevat). 

És probable que a mesura que s’intensifiquin els efectes del canvi climàtic, el sector es vegi obligat a substituir les varietats conreades per d’altres que s’adaptin millor a les noves condicions. Això planteja tota una sèrie de problemes per a la producció amb denominació d’origen, lligada a llocs i varietats específiques dels Pirineus. 

Els cultius de secà es poden veure perjudicats (menor qualitat i productivitat) per la disminució de la disponibilitat d’aigua, sobretot perquè el moment de major demanda coincideix amb el moment de menys aigua (estiu). Així, cultius com la patata o el blat de moro poden patir una forta regressió, i/o generar conflictes amb altres sectors amb forta demanda hídrica.

B. Expansió de plagues i malalties

El canvi climàtic podria afavorir l’expansió d’algunes plagues i malalties dels cultius, a causa de:

– més estrés climàtic dels cultius, cosa que els fa més vulnerables als atacs

– multivoltinisme (fer el cicle complet de reproducció més d’una vegada a l’any) relacionat amb el canvi climàtic en alguns insectes, cosa que afecta els rendiments dels cultius i causa defoliacions severes en masses forestals

 – alguns microorganismes patògens el desenvolupament dels quals es limitava per les baixes temperatures poden veure’s afavorits per l’augment d’aquestes. És el cas del fong Colletotrichum coccodes, que afecta greument el cultiu de la patata (antracnosi de la patata) 

– plagues introduïdes des de zones més càlides poden expandir-se amb l’augment de les temperatures.

Plagues com la processionària del pi estan defoliant les masses forestals. Imatge d’Enrique Dans.

2.2. Pastures naturals de muntanya

Sempre que les sequeres a l’estiu i la tardor no siguin severes, l’increment de les temperatures i la major concentració de CO2 atmosfèric poden tenir un efecte fertilitzant en les pastures d’alta muntanya i augmentar- ne la productivitat. Tanmateix, aquest fenomen té efectes negatius en les pastures, ja que n’alteren la composició i, per tant, la qualitat com a aliment per al bestiar. 

D’altra banda, si les sequeres son molt intenses a l’estiu, s’ha demostrat que és molt difícil la recuperació del rebrot de les pastures a la tardor. 

2.3. Sector ramader extensiu

El canvi climàtic perjudicarà la producció animal a causa de:

– menys disponibilitat de pastures de qualitat i d’aigua

– major difusió de malalties: per exemple, malalties originàriament tropicals, com la llengua blava, que s’han expandit als Pirineus; o bé una major difusió i densitat d’insectes vectors de malalties, com les paparres. 

– onades de calor que generen estrès tèrmic i impacten la salut dels animals.

De tota manera, és important destacar que, tot i que el canvi climàtic és un gran repte per al sector, la principal causa de vulnerabilitat en el futur continuaran sent factors socioeconòmics com: la globalització, la fluctuació dels preus, l’abandonament de l’activitat, la falta de renovació generacional, la dependència de les subvencions, les costos elevats de producció i d’inversions necessàries, etc.

3 Energia 

3.1 Hidroelèctrica

El sector energètic als Pirineus depèn sobretot de l’energia hidroelèctrica. En el cas d’Andorra, que es troba íntegrament en zona muntanyenca, gran part de l’energia que es consumeix és importada.

Es preveu que el canvi climàtic disminuirà la producció al Pirineu d’energia hidroelèctrica en general, i serà més desigual.

Amb l’augment de les temperatures, hi haurà menys neu i aquesta es desgelarà abans, de manera que els pics de desgel es registraran en èpoques de l’any en què els embassaments i les preses ja es podrien trobar al límit de la seva capacitat màxima. En canvi, les aportacions per desgel a la primavera seran cada cop més escasses, reduint les reserves hídriques acumulades per a l’estiu. Justament en aquesta estació és quan es produeix una major demanda d’energia per a refrigeració i d’aigua per a l’agricultura i la ramaderia. 

Si aquestes projeccions es confirmessin, la capacitat de producció d’energia hidroelèctrica als Pirineus podria disminuir fins a un -10 % de mitjana, arribant a assolir el -35 % a l’estiu de l’any 2070 respecte a l’actualitat. 

3.2 Renovables

En un futur, la disminució de la capa de núvols i de l’humitat de l’aire augmentaran la irradiació solar i, per tant, la producció d’energia solar (fotovoltaica i fototèrmica). S’estima que a mitjan segle aquesta podria haver augmentar un 10% respecte a la capacitat actual.  No obstant això, aquest increment es podria veure alterat per l’augment de les temperatures, que disminueix l’eficiència de les cèl·lules fotovoltaiques de silici cristal·lí, i pels danys causats per esdeveniments meteorològics extrems.Quant a l’energia eòlica, la seva producció podria disminuir a les pròximes dècades degut al canvi climàtic, sobretot als Pirineus central i oriental, on es troba Andorra. Els canvis previstos en el patró dels vents i l’esperada reducció de la seva velocitat mitjana a la superfície (fins a un 9 % més lents) podria reduir el potencial de producció d’energia eòlica en prop de -1 MWh/dia respecte als valors actuals durant el transcurs d’aquest segle, en especial a l’estiu i la tardor. A l’hivern i a la primavera, en canvi, fins i tot podria augmentar.

La força del vent disminuirà en un futur, i amb ella, l’energia eòlica. Imatge de Scarlet Silva.

3.3 Variació estacional de la demanda energètica 

És previsible que la demanda estacional d’energia variï considerablement les pròximes dècades. Per a la fi del segle es preveu una reducció de les necessitats energètiques per a l’escalfament de les llars durant l’hivern i que augmenti la demanda energètica per cobrir les necessitats creixents de refredament a l’estiu (pics de demanda). Aquest augment podria coincidir amb el moment en què la capacitat de generar energia hidroelèctrica és més baixa a causa de les sequeres típiques dels mesos d’estiu i de la demanda creixent d’aigua per a altres usos (agricultura,  consum humà, refrigeració de les centrals termoelèctriques).

3.4 Major risc de danys en les infraestructures energètiques 

Moltes de les infraestructures que conformen els sistemes de transmissió i transformació d’energia a les dues vessants dels Pirineus estan particularment exposades als riscos climàtics i als riscos naturals induïts o potenciats per aquests. 

Gran part de la xarxa es troba en àrees en risc d’inundació, amb pendents acusats sovint inestables o afectats per moviments de masses i despreniments de roques freqüents. A més, el canvi en el règim de les precipitacions podria derivar en un nombre més alt de períodes de pluja curts però excepcionalment intensos, actuant com a factor desencadenant de molts riscos geològics i hidrològics. 

Altres esdeveniments climàtics extrems que probablement augmentin la seva freqüència en el futur, com els vents forts i les tempestes, poden provocar la caiguda d’arbres i de pals telefònics, cosa que provoca interrupcions temporals en la distribució d’electricitat. 

Finalment, durant les onades de calor, les altes temperatures podrien provocar avaries en els transformadors d’energia elèctrica i alterar-ne temporalment el

subministrament. 

4. Riscos naturals 

Dels desastres provocats per amenaces naturals que van ocórrer a Europa des de l’any 1980, aproximadament el 90 % dels esdeveniments i el 80 % de les pèrdues econòmiques van ser causats per riscos climàtics o hidrometeorològics (AEMA, 2010). 

4.1 Augment dels fenòmens meteorològics extrems 

És altament probable que els Pirineus pateixin un augment dels fenòmens meteorològics extrems. Tot i que l’evolució més ben documentada és la de les onades de calor, és molt probable que les sequeres, les pluges intenses i les onades de fred també augmentin la freqüència i intensitat durant les pròximes dècades, mentre que les calamarsades n’augmentin la intensitat. 

4.2 Augment de la freqüència d’inundacions i crescudes 

El canvi en el règim de les precipitacions, juntament amb l’avançament en el calendari del desglaç primaveral, podrien provocar tant un augment del nombre d’inundacions com un increment de la seva intensitat en les pròximes dècades. Als Pirineus, les inundacions i crescudes es produeixen principalment com a resultat de pluges de gran intensitat, com “inundacions llampec” de resposta ràpida, i es produeixen amb més freqüència a la tardor. 

 A causa del continu procés de despoblació rural i de l’augment de la coberta forestal, és molt probable que en el futur la problemàtica afecti sobretot determinades zones turístiques dels Pirineus. 

4.3 Augment de les esllavissades i despreniments de roques 

L’increment de les temperatures i les onades de calor ha provocat un augment de fenòmens com ara esllavisades de roques, allaus i corriments de terra. Aquest agument s’associa als Pirineus amb les pluges torrencials i la desaparició de la vegetació, o la substitució de la vegetació autòctona per una altra menys arrelada. 

4.5 Allaus 

Les allaus varien des de petits esllavissaments que a penes afecten esquiadors, fins a fenòmens catastròfics que posen en perill comunitats o circuits de circulació de muntanya.

Les allaus son molt més que el que imaginem. Fotografia de Claudio Sepulveda. 

En algunes zones dels Pirineus hi ha hagut un increment del nombre d’allaus de gran magnitud els darrers anys. Tanmateix, la major part dels accidents mortals causats per allaus van ocórrer en territori no controlat (majorment accidents recreacionals) i es reporten pocs decessos en territori controlat (urbanitzacions i corredors de transport).

5. Conclusions i resum visual

Per acabar, us recomanem de veure aquest vídeo fet també per l’OPCC on es resumeix tot l’informe en forma de 10 desafiaments dels Pirineus respecte al canvi climàtic:

I, si voleu aprofundir més, podeu llegir  l’informe complet de l’OPCC, amb recomanacions i mesures d’adaptació, o bé el seu resum executiu. Esperem que aquestes informacions i dades us hagin inspirat a escriure sobre conflictes climàtics als pirineus i possibles solucions. Us desitgem un bon estiu, no massa calorós, des de tot l’equip de BOMOSA Fundació.

---

La novel·la curta, un format amb personalitat pròpia

Amb aquest article finalitzem la sèrie on hem aprofundit en cadascun dels elements característics de la convocatòria del Premi Bagaleu. Recordem que es tracta d’un premi andorrà de novel·la curta de ficció climàtica. Per tant, després d’explorar què la ficció climàtica i quins son els impactes presents i futurs del canvi climàtic al Pirineu, és lògic acabar la sèrie parlant de la novel·la curta. 

Comencem per l’essència: el nom

Aquest format literari no té un nom específic en català, sinó que es defineix pels l’adjectius “curta” o “breu”, i s’aplica a novel·les entre 12.000 i 50.000 paraules. En anglès, en canvi, en té dos, novelette i novella, els quals es distingeixen per l’extensió: la novelette, amb entre 7.500 i 17.500 paraules (cal destacar que aquí s’hi inclourien alguns del que nosaltres considerem relats), i la novella, amb entre 17.500 i 40.000 paraules. 

La novel·la curta es categoritza segons el nombre de paraules. Imatge d’OpenClipsArt.

En el seu article “Briefly, the case for the novella”, l’autor canadenc George Fetherling declara que pretendre que la novel·la curta no és més que una versió curta de la novel·la és com pretendre que un poni és un cavall petit, i denuncia que el focus en l’extensió ha deixat fora la pregunta clau: quins en son els elements constitutius específics?

Més enllà de l’extensió: característiques de la novel·la curta

Robert Silverberg, a la introducció de la seva novel·la curta Sailing to Byzantium, escriu: “es tracta d’una de les formes literàries més riques i que més recompensen… permet desenvolupar més el tema i el personatge que no pas la història curta, sense les demandes estructurals del llibre complet. Així, proporciona una exploració detallada i intensa de la idea principal, aportant fins a cert punt tant el focus concentrat del relat com l’ampli abast de la novel·la.”

La novel·la curta, per tant, es caracteritza pels següents trets:

Personatge:

• Sol centrar-se en un sol personatge. Més que fer un fresc extens d’una època, permeten retratar com viu un personatge aquella època. 

Punt de vista:

• Sol tenir un sol narrador. 

Estructura:

• Sol tenir una sola trama, sense subtrames ni divagacions. 
• No sol estar dividida per capítols (per una qüestió de ritme). Cada escena sol estar separada per un espai en blanc. 
• Sol tenir un sol punt de gir que divideix la novel·la en dues meitats iguals. 
• L’acció no se sol estendre al llarg de diversos mesos o anys, sinó que més aviat se subjecta a un eix temporal ajustat. 

Ritme:

• Hi ha una major intensitat narrativa, amb la qual cosa el ritme és fonamental. 
• Com que té menys temps per establir les pautes que la novel·la, ha de guanyar-se el lector ràpidament. 
• Es podria llegir en una tarda o un dia. Per tant, produeix un efecte unitari en el lector. 

Estil:

• Precisió. Cada element hi és per un motiu. Economia en la composició.
• Homogeneïtat en la concepció: és perfecta per a concentrar-se en una sola idea i les seves implicacions.
• La seva brevetat afavoreix una major experimentació formal.

Tema: 

• L’homogeneïtat i la intensitat narrativa possibiliten que en aquestes obres breus s’explorin grans preguntes sobre la identitat i la consciència.

La perspectiva editorial: un format a evitar o un valor en ascens?

L’escriptor F.Scott Fitzgerald es lamentava sobre la seva novel·la, “El gran Gatsby,” que en el moment de la publicació va vendre menys que les dues prèvies: “Era massa curta. No escriguis res per sota de 40.000 paraules.” 

“El gran Gatsby”, una novel·la curta brillant que va ser penalitzada per la seva brevetat.

És cert que, fins ara, era poc freqüent trobar novel·les curtes publicades de forma independent, especialment les que s’apropaven a la banda baixa de la forquilla de paraules. Se solien publicar en antologies o reculls de relats d’un mateix autor, com es fa al recull  “La glàndula d’Ícar”, d’Anna Starobinets, que inclou la seva novel·la curta “Spoki”. 

Deena Drewis, editora d’un segell específic per a novel·les curtes, explica que això és degut a que poden ser difícils de vendre: “com que el número de pàgines no determina el preu de venda d’un llibre, els editors solen assumir que les novel·les més voluminoses sembla que valen més el preu que es paga, sense parlar del prestigi.” El raonament que hi ha al darrera, segons Drewis, és que el procés mental del comprador de llibres s’assembla al d’un consumidor de menjar ràpid: per 50 cèntims més, tens el doble de patates fregides; per dos euros més, tens el triple de paraules. És el que els economistes anomenen “valor percebut”.

Tot i això, estem veient un renovat interès per la publicació i lectura de novel·les curtes. A què és degut aquest canvi? 

Hi ha nombrosos factors: d’una banda, els mitjans digitals (i aquí s’hi inclourien les xarxes socials) ens han acostumat a una major brevetat; de l’altra, l’augment del cost del paper i, per tant, de la producció final d’un llibre. Si combinem els dos factors previs, trobem un tercer fenomen: la publicació d’obres breus en format de butxaca i amb un preu tan reduït com la seva mida. Això permet atreure un nou espectre de lectors, que busquen experiències de lectura més breus i amb una despesa menor.

En català, podem trobar-ne un exemple excel·lent a la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. Més innovadors, tant en format com en contingut, son els editors de Chronos amb la seva col·lecció Gatzara, que publica dues novel·les curtes en cada volum, cadascuna amb una coberta diferent (una ubicada a la coberta i l’altra al que sol ser la contracoberta) i que pot començar a llegir-se per qualsevol dels dos extrems: només cal capgirar el llibre.

En aquest muntatge es poden veure alhora les dues cobertes d’un dels volums de la col·lecció Gatzara, d’Editorial Chronos. 

Vull escriure una novel·la curta. Per on començo?

Daína Chaviano recomana als escriptors novells que comencin pel conte, després passin a la novel·la curta i finalment a la novel·la, ja que permet practicar el maneig de trames, subtrames i personatges, i afirma que així ho van fer molts clàssics.

Abans de començar a escriure una novel·la curta, és important pensar bé què volem explicar, per tal d’enfocar tota la història al voltant d’aquest conflicte narratiu. Per tal de mantenir-la breu, és millor reduir el nombre de personatges que hi apareixen, escriure-la en un període de temps curt per afavorir la intensitat i la unitat narrativa, i realitzar una feina important de reescriptura amb predomini de la reducció i el polit. L’economia de llenguatge és fonamental. 

I si el que falla és la motivació o la perseverança, existeixen plataformes digitals que ajuden a planificar objectius d’escriptura, com ara Pacemaker writing schedules, o bé el repte col·lectiu NaNoWriMo, on proposen escriure el primer esborrany d’una novel·la de 50.000 paraules (és a dir, una novel·la curta) només durant el mes de novembre. 

Amb molt d’humor, el repte on-line NaNoWriMo ens anima a escriure una novel·la curta en trenta dies. Imatge de PhoPhoDragon a DeviantArt.

En aquesta plataforma, a banda de poder compartir el que s’escriu amb altres autors i rebre’n el suport, també es poden crear reptes individuals al nostre propi ritme. 

Referents: novel·les curtes de gèneres fantàstics en català

Malgrat que no hagin estat publicitades com a tals, la llista de novel·les curtes de qualitat és interminable, tant entre els clàssics com entre autors contemporanis. És per això que hem volgut restringir els exemples proposats a obres de gèneres fantàstics que es puguin trobar en català, tant d’autors traduïts com originals. 

Traduccions: 

• “A les muntanyes de la follia”, de Howard P. Lovecraft
• “Ara no miris”, de Daphne Du Maurier
• “L’estrany cas de Dr Jekyll i Mr Hyde”, de Robert L. Stevenson
• “Farenheit 451”, de Ray Bradbury
• “La taronja mecànica”, d’Antony Burgess
• “La metamorfosi”, de Franz Kafka
• “Ring Shout”, de P. Djeli Clark
• “Els assassinats de la Molly Southbourne”, de Tade Thompson
• “El test”, de Silvain Neuvel
• “Madurar a Karhide”, d’Ursula K LeGuin
• “El llibre blau de Nebo”, de Manon Steffan Ros

Originals en català: 

• “Arxipèlag”, de Guillem López
• “Mecanoscrit del segon origen”, de Manuel de Pedrolo
• “L’androide que podia estimar”, de Sonia Boj
• “Els dits de la bruixa”, de Tamara Romero
• “L’altre costat”, d’Ivan Ledesma
• “El cementiri”, de Gerard Guix
• “Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres”, d’Irene Solà
• “La musa fingida”, de Max Besora
• “Un àngel cruel”, d’Edgar Cotes
• “La caiguda”, de Mariona Bessa
• “Mangata”, de Ricard Ruiz Garzón

Per saber-ne més

Si us heu quedat amb ganes de més, us recomanem l’assaig “Teoria de la prosa”, de Ricardo Piglia, una transcripció del seu seminari sobre les novel·les curtes de Carlos Onetti, on analitza el gènere amb precisió. I si voleu més exemples de novel·les curtes, en aquest enllaç trobareu 150 títols recomanats per Biblioteques de Girona. Com veieu, la novel·la curta és un format fascinant, contemporani i més arrelat en la nostra cultura del que podríem pensar. Des de l’equip del Premi Bagaleu us animem a explorar-ne les possibilitats com a lectors i escriptors, i, és clar, a presentar-vos a la nostra convocatòria.